Disseny excessiu, ciutat banalitzada
Toni Vidal Jordi, arquitecte
“Barcelona posa ordre a les terrasses. […].El text marca la una de la matinada com a hora de tancar, n’ordena l’estètica i prohibeix estructures fixes”
El Periódico, Edició del 4/10/2012
Ho llegíem, amb incredulitat, a la premsa local d’ahir mateix[1]. Mitjançant l’esborrany de la nova norma reguladora de les terrasses de Barcelona[2], l’Ajuntament es disposa, no només a redefinir superfícies, nombre de taules i horaris -tot això, s’entén que necessari o raonable-, si no també a establir paràmetres formals del seus elements de mobiliari. És a dir, colors de tendals, del seu suport, model de cadira, sempre d’alumini o acer inoxidable, i disseny concret de la tanca delimitadora!
“Volem preservar la qualitat de l’espai públic i oferir una imatge de ciutat ordenada”[3], deia dimecres la Regidora d’Economia, Empresa i Ocupació, Sònia Recasens. Des de quan, ordre suposa un valor afegit al de, per exemple, espontaneïtat? La nova norma aporta equilibris recomanables, com el de l’eliminació de greuges comparatius entre districtes, fins ara sembla que importants. Però de passada, fa servir el pinzell, l’espàtula, o més aviat l’escombra, amb una actitud intervencionista, que aprofundint en una actitud ja coneguda, i cada vegada creixent, arrossegada des de la Barcelona post-olímpica, uniformitza en excés, i anul·la aquesta espontaneïtat de la seva vida quotidiana.
Anul·la la potencial manifestació del seu caràcter més natural. Una actitud, a la fi, al servei de la ciutat franquiciada, un disseny desnaturalitzat; però això sí, ben endreçat, que tendeix a mostrar-nos locals atesos per personal amb uniformes també ben arreglats; i esborrant, de pas, darrera dels seus vestits de franquícia, qualsevol mostra afegida de l’origen d’aquest conjunt de cambrers i dependentes. Un origen, divers, que bé podria completar, d’una altra manera, el sempre anhelat cosmopolitisme de qualsevol gran ciutat.
Recentment, aquest passat estiu, dos locals ben coneguts de Ciutat Vella, per la seva història,arrelament al barri, i particular idiosincràcia, han tancat o han estat traspassats. La popular Casa de Las Mantas, que tots ja veiem perillar els darrers anys pressionada per la competència de franquícies de venda de llençols i roba per la llar, ha acabat cedint. El seu caràcter laberíntic, i l’explosió de gènere acumulat de la seves prestatgeries, feien de la botiga un lloc curiós, alhora que emblemàtic, que superava el pas del temps de generació en generació i situava al mapa mental de mitja Catalunya un dels carrers més curts i transitats de la ciutat, el carrer Junqueras, “al ladito de La Caixa” [4]. Una raresa. Però que asserenava saber que, encara, hi era; fins al Juliol. Un nou hotel, sembla que espera. L’especulació, també.
Gairebé al mateix temps, El Rincón de la Ciudadela, popular bar-restaurant de la cruïlla del c. Princesa amb el c. Comerç, es traspassava per jubilació. El seu antic rètol de lletres cursives i kitsch s’ha substituït per un nou rètol i tendal, això sí, “color cru”, probablement ben normatiu, dominat de manera repetitiva per la paraula “tapes”. Coneixedors de la que sembla (de moment) innegable força d’atracció de la miraculosa paraula, els nous regents del local ni s’han molestat en posar-hi nom a l’establiment. La banalització del resultat crida l’atenció. Com també hi han esdevingut molts altres indrets del barri de la Ribera, per posar-ne un cas.
Una curta caminada des de Via Laietana fins al Passeig del Born, passant pel c. Argenteria, ens mostra el deteriorament creixent de l’entorn. Quantes vegades trobarem escrita la paraula tapas? Segur que és el secret de l’èxit dels bars i restaurants? La majoria nous, reformats per dissenyadors, arquitectes i interioristes. La qual cosa, atorga valor de plena originalitat a la presència del l’antic rètol d’un estanc, d’una ferreteria, groc i cridaner, que probablement ningú mai estudià des del disseny. O el paisatge de rètols i plàstics, novament kitsch, però genuí, gastat i tacat de greix, de la coneguda granja que encara s’esforça en sobreviure, enmig de sucursals de restaurants i botigues franquiciades.
Ens trobem davant l’empenta de la voràgine banal de la franquícia enfront del caràcter genuí i essencial de locals d’estètica a-normativa (o sense estètica, senzillament), que cada cop més esdevenen l’excepció. I a aquest enfrontament hi contribueixen actituds de l’administració, com aquest darrer anunci regulador. El populars Can Maño o La Cova Fumada de la Barceloneta, per no tenir, gairebé no tenen ni rètol. El desgavell d’aquest excés normatiu fa riure considerant la seva aportació innegable a l’ethos de la ciutat.
I mentrestant, allò que és seriat, reproduït, compleix. La franquícia sol ser ben normativa. No li costen els canvis ni les adaptacions: porta el capital de la mà. O bé, és la pròpia franquícia qui fomenta, i aplaudeix, aquest marc; el pot suportar. L’establiment despersonalitzat, banalitzat, doncs, s’imposa. I els seus “dissenyadors”, perquè hi són, també. “No convé un únic estil, si no un únic criteri. […] Obligar al mateix model de cadira, taula, para-sol, parapet o llum seria un greu error. No és el mateix Gràcia que Sarrià, ni un bar de tapes que una cafeteria”[5] deia encertadament, ahir mateix a El Periódico, en Juli Capella, quan comentava la notícia de la nova norma. Però afegia “¿No presumim de ser una ciutat de bon disseny? Doncs aquesta és una oportunitat per demostrar-ho, sense sectarisme però amb exigència. Sens dubte un repte apassionant per aconseguir tolerància entre passejant i usuari de bar”[6]. No confia massa en els dissenyadors de Barcelona?
No és moment de dissenyadors. De disseny, excessiu, n’hem tingut prou. Un bona cultura de disseny és clar que ajuda al bon desenvolupament d’un país. El nord d’Itàlia, Finlàndia, Suècia, o la mateixa Catalunya, en són bons exemples. Però ben emprat. Perquè si el carrer és el bé més preuat de la ciutat, com reconeix el mateix Capella, ho és en tant esdevé la genuïna manifestació de la seva vida, explosió de la seva manera de ser. O algú creu que el caràcter del basars de Damasc i Alep, ben caòtics i laberíntics, dels carrers de Nàpols, o de la pròpia Barceloneta, amb la roba estesa als balcons, resulta atractiu perquè així l’ha regulat algú?
És recomanable recordar la manifestació colorista de la Rambles, on durant anys, van conviure parades de flors, quioscos de premsa, i botiguetes d’animals, que quedaven closes amb el seu tancament de fusta, amb el seu verd tan característic. Comparem-ho amb el resultat actual, reordenat, regularitzat, normativitat, per el mateix Ajuntament fa dos anys, desplaçant la major part d’aquelles parades per (enormes) quioscos de venda de gelats i gofres; amb tendals de “color cru”. Mai la pressió especuladora, al servei del turisme de masses, s’ha mostrat tant de bracet de la mateixa administració; i amb tant poc pudor. En la lliure manifestació de l’espontaneïtat de la ciutat, resideix part del seu possible atractiu. En la mostra del seu caràcter real. Un colmado pakistanès, de rètols coloristes, no planificat, enfront de la terrassa amb para-sols de color cru, però perfectament normatius, d’una cadena multinacional. Quina Barcelona és més real? El disseny serveix la ciutat, o contribueix a esborrar una Barcelona que, de moment, se’n va?
Barcelona, 5 d’octubre de 2012
NOTES I BIBLIOGRAFIA
[1] “La nova norma obligarà a variar gran part de les 4.228 terrasses de BCN”. EL PERIÓDICO, edició del 4/10/2012. Pág 1-5 i editorial.
[2] “Proposta de nova norma de terrasses”. Dossier de premsa, esborrany de la nova norma. Disponible al web de l’Ajuntament de Barcelona, www.bcn.cat/notícies.
[3] Declaracions al web de l’Ajuntament de Barcelona. www.bcn.cat/notícies.
[4] En referència al conegut eslògan publicitari radiofònic, utilitzat per l’empresa a les darreres dècades.
[5] “Projectar el carrer de tothom”. Capella, Juli. EL PERIÓDICO, edició del 4/10/2012. Pàg. 5
[6] Ibidem.