Arquitectura i Port
Després de La Mola
Cristina Jover i Toni Vidal. Arquitectes
Universitat Politècnica de Catalunya
I tota aquesta feina, haurà servit de res? Per conèixer al balanç de les passades Jornades d’Arquitectura i Urbanisme de La Mola, és imprescindible demanar-se si les reflexions i debats, en torn a la pèrdua de protagonisme del Port de Maó i el seu magnífic patrimoni en desús, podran aportar canvis a la realitat. Les dotze ponències pronunciades, el workshop paral·lel, desenvolupat amb arquitectes estudiants del Màster MBArch del Departament de Projectes d’Arquitectura de la UPC, i els debats organitzats ajuntant totes les administracions i multitud de tècnics locals, van significar moltes hores de treball d’experts. En elles es van abocar idees d’interès, destinades a proposar el Port com un espai públic central de qualitat, recuperant les arquitectures més significatives, i reactivant, amb nous usos, l’economia del sector i el rellançament de la ciutat.
Repassem algunes d’elles. El port en xarxa. El treball, desenvolupat per un dels grups de la UPC, proposa fer treballar els edificis buits conjuntament, creant nous accessos i un programa informàtic per entendre les seves possibilitats. La idea esdevé nova i, possiblement, ineludible. Davant un parc patrimonial portuari en desús fabulós en qualitat, però també en extensió, hereu de lògiques passades que superaven l’escala domèstica de l’illa -com recordava Joan E. Vilardell-, aquest no pot ser repensat peça a peça, per separat. Sense anar més lluny, la conjuntura actual, pragmàtica, ha posat en solfa la visita conjunta de La Mola i el Llatzaret, per a aprofitar molt millor els recursos de cara a la cultura i el turisme. Si volem un port que esdevingui nou vector que eixugui les fuites de una part important dels indicadors demogràfics i econòmics de Menorca -analitzats per un segon grup del Màster-, totes les peces portuàries poden esser concebudes de manera conjunta, complementària, al servei d’un model d’explotació, industrial, comercial, turístic o cultural; productiu, en definitiva. D’entrada, un port en xarxa en ell mateix, en usos i mobilitat, però també entès en un context molt més ampli; balear, mediterrani, europeu.
Aquesta idea de xarxa no es pot deslligar de la recerca d’una nova referència productiva: sembla estrany que mai hagin calat iniciatives –òbvies- com les d’un centre de fabricació i reparació d’embarcacions de petita i mitjana eslora; o una facultat de ciències de la mar. Algú s’ha aturat a pensar en què no n’hi ha cap al mediterrani espanyol? El port de Maó hauria de ser capaç d’atraure potencialitats d’aprofitament –llavors, econòmiques- que recuperin la seva escala i la de l’illa i que permetin, amb les seves activitats, respectar els objectius mediambientals sostenibles, que ja tenim ben traçats. El turisme, sembla evident, no pot ser l’única font de riquesa, la seva petjada social i ecològica és, si es porta al límit, brutal. En aquest sentit, força trencadores van ser les intervencions de Francesc Magrinyà i Jesús González, que van exposar els perills dels models exclusivament turístics, amb els més que probables problemes derivats de banalització i gentrificació dels centres històrics i els ports urbans: expulsió de les activitats quotidianes, de treball, de lleure, de l’habitatge, i pujada de rendes al servei exclusiu de les elits. Això, o senzillament, el desús progressiu d’allò que no produeix un benefici constant i immediat.
Intervencions de mínims; abandonament i oportunitat, apropiant-nos de l’aportació de Magda Mària. Per a mostra, els exemples americans exposats per Maria Rubert, o les darreres obres de Jordi Garcés a la L9 del metro de Barcelona, un suport infraestructural previ que és activat amb la dotació mínima per a posar-lo en funcionament. Infraestructura, patrimoni, que és imprescindible alhora documentar, catalogar, inventariar i conservar; per aturar, precisament, el seu abandonament. Això és el que va treballar el grup d’estudiants que va elaborar la Guia del Desús portuari, generant un petit i intens catàleg, tant inèdit com imprescindible, curosament investigat i dibuixat. Fernando Álvarez, professor de l’ETSAB, va acabar de posar l’accent en aquesta circumstància. L’oportunitat no està renyida amb el rigor. Reocupació d’un conjunt que, després d’aquestes jornades, vam entendre que no podia ser aliena a la capacitat d’intervenció de la ciutadania allà on les administracions no hi arribin. Però alhora, des d’una participació conduïda i planificada. Convé no perdre la referència de Carles Baiges i LaCol a Can Batlló, o el treball del grup UPC que va incidir en aquesta vessant.
Marc normatiu i lideratge. Repensar el port, des de la consciència de la seva arquitectura i potencial urbà, no és incompatible amb la seva condició més genuïna: Daniel Lorenzo i Mamen Domingo analitzaven la lògica dels ports d’interès general, com el de Maó, i la fallida de models portuaris exclusivament comercials, poc diversificats. Implementar tot el que hem repassat, en un port eminentment urbà, potser també supera els límits legals de gestió, i calgui un nou marc normatiu. O l’habilitat necessària per a sortejar el vigent. Després de La Mola, sembla evident que calen accions –ocupacions-, ben liderades, abans que planejaments. A la seva lliçó magistral de cloenda, Joan Alemany ens recordava les fortaleses del port de Maó. Les jornades van ajudar a visualitzar la Universitat i la Recerca com a instruments de primer ordre per a reivindicar-les; el Col·legi d’Arquitectes de Balears i Cordial Hotels, Ajuntament de Maó, CIMe i IME, així ho van entendre. El Pla d’Acció per al port que es presenta dijous, segona etapa, probablement, en la mateixa direcció.
cristina.jover@upc.edu / avidaljordi@gmail.com