De la forma a la ciutat. Oskar Hansen
Toni Vidal, arquitecte
Parlar del Team X sovint és parlar de noms com Alison & Peter Smithson o Aldo Van Eyck. És habitual referir-nos a ells o arquitectes igualment prou coneguts com Jaap Bakema o Giancarlo de Carlo, per parlar dels discursos fenomenològics que des de finals dels 50 van emergir contraposant-se als arguments oficials de l’ortodòxia dels CIAM; “descartaron el racionalismo de la ciudad funcional […]; su impulso crítico encaminado a encontrar una relación más precisa entre forma física y necesidad socio-psicológica, se convirtió en el tema del CIAM X” [1]. A qui en canvi gairebé mai no s’anomena és a Oskar Hansen, arquitecte polonès d’origen finès, membre també d’aquest grup. Qui sap si la guerra freda va ser responsable del seu oblit.
De perfil teòric i acadèmic, Hansen dedicà bona part de la seva trajectòria a l’anàlisi de la forma, en un constant i evolutiu treball pedagògic desenvolupat a l’Acadèmia de Belles Arts de Varsòvia que donà peu a la teoria de l’anomenada Forma Oberta. Això és, estudis de les possibilitats de la geometria per permetre nous aprofitaments i ocupacions de l’espai, més enllà de les configuracions canòniques de lògica exclusivament funcional, o d’altres associades al tipus de caràcter unidireccional. Els seus esquemes per a una representació teatral no disten gaire de la novedosa configuració que, gairebé dues dècades després, lluïa, sense anar més lluny, el Teatre Lliure aquí, a Barcelona. L’escena al mig versus l’escenari habitual; l’escena a un lateral de la mateixa manera que entre els espectadors.
El seu anàlisi de la forma, en tant oberta, a partir de l’addició i/o agregació d’unitats, gairebé cèl·lules tancades i autònomes, generarà geometries noves, fins i tot físiques, fins i tot arquitectòniques. No massa lluny, d’altra banda, d’aportacions contemporànies a Hansen més properes, com les de Corrales-Molezún; els dibuixos de la planta del Pavelló Espanyol per a la Exposició Universal de Brussel·les, de 1958[2], semblen calcats als plànols de Hansen. Cèl·lules estructurals, espacials, al servei d’una forma oberta per agregació; la modernitat re-visitada. I tampoc massa lluny de lògiques de projecte d’alguns estudis de l’avantguarda recent: Mansilla i Tuñón repeteixen constantment la superposició del fenomen, per vegades intuïtiu, sobre una trama geomètrica composada per una unitat, cèl·lula, per vegades rígida, que el sistema addiciona i en ocasions, deforma[3]. Un tercer autor madrileny, Federico Soriano, es refereix a les arquitectures sense forma de manera anàloga a les derivades de l’agregació d’unitats formals bàsiques; arquitectures de forma oberta, per Hansen[4].
L’evolució constant d’aquesta teoria permeté exportar-la a d’altres escales. Oskar Hansen concebé el memorial a l’Holocaust d’Auschwitz com una gran diagonal que travessava i enderrocava parcialment part dels seus pavellons; els visitants no admirarien un monument, passejarien entre ell. La fenomenologia, allò viscut, es servia de la geometria i la forma per a conformar una experiència, absolutament moderna. Aquesta extensió de l’experimentació formal a escala urbana faran, probablement, que els imaginaris proposats per Hansen sobre la ciutat esdevinguin les seves aportacions, a la fi, més destacades. De l’agrupació en conjunt d’habitatges que recorden clarament els clusters dels Smithson o el grup d’habitatges de Lynn i Smith de Park Hill, a Sheffield -aquestes, les construïdes-, a grans infraestructures territorials. Aquestes últimes, només plantejades, megaestructures gairebé tant utòpiques, però alhora, interessants, com el Pla Obús de Le Corbusier per Alger, el projecte de Tel Aviv de Bakema i Van den Broek, o les “villes spatiales” de Yona Friedman.
Com en el cas dels Smithson i el seu concepte megaestructural de la “ciutat oberta”, Hansen traslladà la crítica a la modernitat imperant fins als 50 a nous plantejaments urbans. La utopia urbana al servei de la fenomenologia. Dos ordres sobreposats: la infraestructura i l’habitatge. Estructures generadores d’autèntics carrers en alçada, subministradores d’un teixit formal superestructural que s’adapta al territori, als turons i els seus pendents. I on a sobre, en una aparent desordre, s’hi disposa una altra escala, la de l’habitatge, la casa. La domesticitat. En definitiva, es tractava d’això: una nova forma, i un nova ciutat; llavors, una nova societat.
Amb motiu de l’exposició Oskar Hansen. Forma Oberta.
MACBA, Barcelona, Juliol 2014 – Gener 2015
[1] Frampton, Kenneth. “Historia crítica de la arquitectura moderna”. Ed. Gustavo Gili. Vuitena edició. Barcelona, 1996. Pág 275
[2] Pabellón de España para la Exposición Universal de Bruselas,1958. Corrales, José Antonio; Vázquez-Molezún, Ramón. Corrales y Molezún: Medalla de Oro de Arquitectura 1992. Ed. CSAE, 1993
[3] Cortés, Juan Antonio. “Geometrías Activadas: La arquitectura de Mansilla+Tuñón: Una aproximación”. El Croquis 161_Mansilla+Tuñón, 1992-2012. Ed. El Croquis. Madrid, 2012. Pág 6-30
[4] Soriano, Federico. “Arquitectura Sin Forma”. Arquitectos 179_Arquitectura Enzimática. Ed. CSAE, Número 3/2006. Pàg 57b
[5] Totes les imatges són fotografies de la recent exposició celebrada al Museu d’Art Contemporani de Barcelona – MACBA Oskar Hansen. Forma oberta, entre el Juliol de 2014 i el Gener de 2015.