Arquitectura i Port
L’estació moderna
Toni Vidal. Arquitecte
La vella “nova” estació marítima, al Moll de Ponent de Maó, si alguna cosa manifesta, en la seva indefinida posició actual, és modernitat. Modernitat de plantejament tècnic i formal. Tècnic, perquè esdevé, als anys 70, el primer moll que es construeix al port basat en el sistema de pilotatge: pilars exempts que, molts d’ells, cauen el mar. Potser apuntant a una nova manera, reversible, de construir “artificis” respecte els límits naturals i pre-existents de la làmina d’aigua.
I modernitat formal. Un edifici que probablement sembli estrany, fins i tot lleig. Però que presenta alguns trets de caràcter i d’organització que s’escampen arreu des dels anys vint del segle passat, i que a Menorca, tret de comptades excepcions, no arriba fins gairebé finals dels cinquanta: a l’estació, l’estructura porticada –i vista- de formigó, grans finestrals horitzontals o la situació de lliscament de la passera respecte del cos principal, fan referència a un racionalisme clar i rotund, que començava, llavors, a estar qüestionat com a estil i posicionament internacionals.
El gran moll pilotat que ara coneixem va ser, en part, una ampliació del moll per gravetat construït el 1944, a llevant, sota la direcció de l’enginyer Juan Seguí, des de la Comisión Administrativa de Mahón de la DG de Puertos, segons projecte de 1932[1]. Aquesta actuació de Seguí, “Proyecto de habilitación del Puerto de Mahón como amarradero de grandes buques”, a més de la modernització portuària que el seu títol anuncia, esdevenia la primera catifa a Baixamar que rebria l’operació urbana, iniciada el mateix any, de la Costa de Ses Voltes.
L’estació marítima “nova” i la seva plataforma, que continuava cap a ponent aquelles primeres operacions de caire infraestructurals, va ser construïda el 1974 per Entrecanales i Távora SA, sota la direcció de l’enginyeria IBERINSA. Nous temps, grans operacions, primeres contractacions a grans empreses estatals i primeres externalitzacions de projectes. L’edifici, originalment, alliberava totalment la coberta de la passera davant de l’estació, una situació de juxtaposició elegant que la voluntat d’aprofitament màxim dels espais va cobrir, després, amb una coberta lleugera, d’aspecte provisional; probablement, juntament amb el color de façana actual, avui els seus punts més febles. L’edifici destaca també pels expressius pòrtics en forma d’Y grega que suporten, de manera ben singular, els porxos de la passera i de l’accés. Un modest exercici de brutalisme, que denota la crisi de la primera modernitat arquitectònica que l’acompanya.
Només la singularitat d’aquests elements i els seus porxos, més enllà del judici que se’n pugui fer de l’estació que abracen, ja mereix la plena conservació de la terminal, quan ara planen tot tipus d’incerteses sobre ella. Interrogants que esclaten amb la senzilla decisió, el 2015, de l’enderroc del taló del moll que habilitava l’embarcament per popa, als ferris, de cotxes i camions. La decisió, planejada al servei d’atorgar el privilegi de la ciutat als creuers, i fer-los arribar amb la màxima eslora, comportarà de manera irreversible el trasllat de l’atracament dels trànsits de passatgers al Moll del Cós Nou. I suposarà l’habilitació com a nova estació, a corre-cuita, dels antics tinglados projectats per Rafael Soler el 1987. Aqueta darrera aposta, encertada, passarà per rehabilitar patrimoni davant la necessitat, econòmica, d’aparcar la gran estació planejada el 2009.
L’enderroc del taló, només, posa en situació crítica la “nova” estació del Moll de Llevant. Començarà a ser “vella”, exercint només un paper secundari per aquelles escales de creuers que el requereixin. En un context de marcada estacionalitat, Maó, a més, no és punt de sortida ni d’arribada, i el descens des dels creuers es produeix, sovint, sense passar per l’edifici. Punt de venda, algunes hores al dia, de bitllets sense necessitat d’anar al Cós Nou, l’estació ha estat objecte de debat. Quin futur espera a aquest estrany i interessant objecte arran de mar?
Al port d’Hèlsinki, recentment s’ha habilitat una zona de banys ben a prop d’on hi atraquen els ferris que travessen el Bàltic. Amb 2 piscines d’aigua salada i una d’aigua dolça, s’acompanya d’un complex que alberga els serveis necessaris per al bany, vestidors, més una agradable zona de restauració, terrasses incloses. Les piscines, guanyades al mar, i l’edifici, revestit de fusta, són de lliure accés. I s’ha construït de nou. A Maó, a tocar de l’aigua i la ciutat, l’edifici ja hi és.
La permanència de la moderna “nova” estació hauria de ser inqüestionable. I la seva vocació ciutadana també, alhora que inequívocament marítima. A més, la seva configuració constructiva la fa ideal per jugar amb bona part de la immensa plataforma de formigó que la serveix, i començar a buidar-la: ara que el bany al port de Maó gairebé no està permès, s’imaginen una piscina d’aigua salada, d’ús públic, arran d’aigua, davant de la ciutat, a tocar de l’estació o sota els seus porxos, fins i tot? Maó s’hauria de replantejar aquest gran espai de Baixamar, aquest edifici i la resta de construccions que el puntuen, al peu de Rochina, de manera integrada a la connexió amb els dalts de la ciutat que està en projecte. D’una manera ciutadana plena, i marítima i portuària, d’una altra. Tocaria moure fitxa a Ajuntament i APB: el concurs està servit.
@tonividaljordi / avidaljordi@gmail.com
[1] El moll de Seguí és realineat el 1973 per l’enginyer Rafael Soler Gayà, cap del Grupo de Puertos de Baleares, després de que aquest hi habilités, el 1960, un dels magatzems existents com a primera estació marítima.